VIDEOS de Sinergias4G Contacta: info@sinergias4g.com Edita: Sinergias4G Artes Visuales QUIENES SOMOS.

Puedes buscar todas las entradas publicadas en Sinergias4G Artes Visuales por Artista, Autor, Museo, Galería, Asociación, etc.

Buscar por palabra en Sinergias4G

lunes, 2 de marzo de 2020

JOAN CASTEJÓN – Naturalesa viva.



Per: JOAN JOSEP SOLER NAVARRO. (*)


Si hem d'emprar només una paraula per a precisar el traç i l'obra de Joan Castejón, aquesta és «EXCEL·LÈNCIA». Tot el seu treball traspua virtut, talent, qualitat. Si hem d'emprar una altra sola paraula que defineix a Joan Castejón com a persona i per extensió, a la seva família, enormement unida a ell i la seva dilatada i fructífera trajectòria artística, seria, «ENERGIA». Energia sobre natural sí, perquè només a un autèntic creador, se li pot reconèixer el talent innat per a lluitar, aprendre, i vèncer una vegada i una altra. Castejón és extraordinàriament bo i exalta les normes ordinàries. Estem davant una persona, un artista, amb especial capacitat intel·lectual, amb conreades aptituds assimilades per a treballar amb mestratge, el dibuix, la pintura, el gravat i l'escultura.
Joan J. Soler entrevistant a Joan Castejón al seu estudi

Arminga García i Joan -García- Castejón en un moment de la entrevista


1958, Joan Castejón començant a modelar
1965 Exposició col·lectiva en l'Ateneu de València
amb De Soto, Calduch i Agustí





Joan García Castejón naix el 17 de desembre de 1945 a Elx (Alacant).

A principis dels 60 arriba a València amb 17 anys i assisteix com a alumne lliure a les classes de Belles arts de Sant Carles. Des dels primers estudis ja està present el personal estil de Castejón. Dibuixos sense vacil·lacions, ferms, segurs, ràpids i rotunds.

1970 Grup d'Elx, Joan Castejón, Antoni Coll, Albert Agulló i Sixto Marcoés membre fundador, amb el crític Ernest Contreras

A València contacta amb el moviment obrer i universitari que defensa les llibertats contra la dictadura franquista i participa en tallers i col·loquis amb el propòsit que l'art puga arribar al major nombre possible de persones. Aquest projecte desemboca en la formació del Grup d’Elx, col·lectiu del qual al costat d'Antoni Coll, Albert Agulló i Sixto Marco és membre fundador, amb el crític Ernest Contreras com a ideòleg del grup. El Grup d’Elx va tindre un important impacte al costat d'altres col·lectius dels 60 i 70 que “es revelaven contra l'statu quo estètic i social”.

La pintura d'aquesta època és també molt personal, amb traços decidits de tall expressionista, molt vital, amb espais d'una delicada tendresa i uns altres de resolts inacabats i amb un estil d'autor inconfusible.

JOAN CASTEJON, MONJALES i ARMENGOL coincideixen al Centre del Carme de València a l'any 2017.

En 1966 realitza la primera exposició individual a la Sala Mateu. Monjalés (Albaida 1932) escriu: “La pintura de Castejón evidencia (a més d'un clar instint plàstic que li portarà a l'obtenció de resultats molt positius) que no és el batec rítmic, sense arestes, del que es preveu ni el traçat llit d'inalterable nivell o la cadència sondable d'una coneguda rotació, la qual cosa el preocupa Castejón s'ha detingut un moment; pressentint que alguna cosa succeeix: alguna cosa que està relacionat amb la injusta vida que viuen milions i milions d'homes. I s'interroga que és aqueixa qüestió?; on queda?; estarà lluny?… No tot queda molt a prop, aquesta en nosaltres mateixos, en tots els altres. En aquells que clamen i exigeixen i en els quals callen i suporten. Des d'aqueix moment, Castejón va salvant fatigosament algunes de les llums que intenten encegar-li, i pinta els primers passos d'un xiquet”.

Una vegada anunciada la seua passió pel dibuix –’la més obsessiva temptació de l'esperit’, en opinió de Valéry, possiblement suggerida pel fervor gràfic de Degas–, la trajectòria biogràfica de Castejón pateix un traumàtic embat. El 1er de maig de 1967 és detingut i condemnat. Empresonat per antifranquista en varies presons espanyoles –València, Terol (1967-69), i després a Canàries (1971) realitza durant la seua captivitat més de dos mil dibuixos, entre els quals es compten uns quatre-cents retrats.

Amb el Grup de Teatre La Carátula
Joan Castejón i Paca a la Galería d'Art on es van conèixer

En els dos primers períodes carceraris dibuixa diàriament gràcies als materials que li aconsegueixen els seus companys i perfecciona la seua tècnica de dibuix fins al ple domini. És una època negra, de dibuixos, sobretot retrats, maternitats i pensadors tràgics que reclamen l'atenció de l'espectador i la contemplació del dolor i l'angoixa. Anatomies de musculatures estripades i ossos distorsionats. Dibuixos protesta de la realitat del món en mans dels tirans.

En el 70 Castejón viatja a Canàries formant part del grup de teatre La Caràtula i coneix a Paca. Es casen. En aquest temps torna a la presó per a complir la seua última condemna on rellig Cent anys de Soledad de Gabriel García Márquez i projecta realitzar una sèrie d'obres a partir del text.

Ja en llibertat pinta els seus Cent anys de Soledad, inspirat en la novel·la, universos en cada pintura com a universos en cada capítol i en el catàleg de l'exposició que viatja a Barcelona i a València escriuen Mario Vargas Llosa i Carlos Barral.

Per al catàleg d’aquella exposició, Mario Vargas Llosa, escriu en 1973: “…Per això, un dels aspectes més interessants d'aquesta col·lecció de quadres de Castejón, és mostrar que també hui la pintura pot, sense abdicar per a res de les seues pròpies finalitats ni abandonar la modernitat, tindre a la literatura com a punt de partida. igual que una dona, un somni o un crim, una novel·la pot resultar per a un artista un ferment creatiu, una font d'experiències prou riques com per a fer brollar en ell la necessitat de combinar colors, traçar línies, edificar volums, forjar objectes plàstics. És el que ha fet Castejón, amb la màxima llibertat, i deixant que la seua imaginació en comptes de limitar-se a reproduir mecànicament la del llibre que el va inspirar, competirà amb aquesta, l’emularà en el domini de l'art.

El resultat és àmpliament satisfactori: la seua exposició no és una il·lustració sinó un equivalent de “Cent anys de soledat”, que ens revela a un jove artista capaç de materialitzar, amb rigorosa tècnica, una complexa realitat en la qual (com en la vida real) s'acaricien i confonen l'objecte més quotidià i el més impossible, inofensives formigues i éssers de malson”. Del catàleg Castejón-Macondo

1978 innauguracion del Museo d'Art Contemporàni d'Elx

Des de 1974 viu i treballa a Dénia. A partir de llavors, la seua obra comença a estar representada en museus i col·leccions privades.

Al llarg dels 80, l'optimisme i la fe en la democràcia recentment recuperada es reflecteixen en una obra en transformació. La iconografia de mutacions, personatges, calaveres que denunciaven la hipocresia de moltes de les nostres actituds tant com individus com grups socials es desdramatiza i entren en escena les picades d'ullet, els jocs, com l'anatomia d'éssers impossibles. Hi ha una constant en l'obra de Castejón, una curiositat que li ve de xiquet i una sorpresa davant la proesa del tan adequat instrument d'acció que és el cos, especialment el cos humà encara que en general tots: animals, insectes…

Per a entendre totes les seues possibilitats, ha investigat en profunditat la seua anatomia. Fins ací, l'autor comparteix pressupostos estètics amb l'humanisme. No obstant això, com abans i després de l'humanisme, Castejón repta al poder de la raó en un rendir-se davant el misteri que sobrepassa l'enteniment humà. Aquell oasi de comprensió li permet plantejar amb tota naturalitat els estudis d'anatomia dels 80 en els seus homenatges a Picasso.

1980 Camiló José Cela i Joan Castejón
1980, Joan Renau, Doro Balaguer, Castejón,  Manuel Solbes


També en la pintura, Els ossos que abans estaven ben definits com a esquelets es transformen en paisatges abstractes d'una materialitat profundament íntima, originària. La dimensió predominantment mental de l'abstracció genera un gir vertiginós per a aterrar en l'organicitat de la matèria representada. Apareix el color i els espais es van obrint a poc a poc.

En aquesta època hi ha menys necessitat de contar històries concretes i s'obri a espais on apareixen al principi encara bigarrats elements que retraten els estats interns de l'ànima del qual es camina buscant i no s'acaba de trobar del tot. En les immensitats que comença a pintar, els espais encara són estrets per a respirar i fins a les “finestres”, no ens deixa la claustrofòbia respirar profund del tot.

La major normalitat social, la menor urgència de lluita i de denúncia permeten una perspectiva on cal ocupar-se de la investigació i la profunditat estètica i de les inquietuds metafísiques que han sigut constants en la seua vida. Castejón es dedica a això, la potència de la denúncia dels 70 es transforma en potència en la fondària en l'ànima de l'ésser humà.

1990, Castejón junt a Arcadi Blasco, Antoni Miró, Pepe Azorín, Artur Heras, Armengol, ...


En el començament de la dècada dels anys huitanta, Castejón substituirà els seus dibuixos de ceres sobre paper per uns altres en els quals predomina l'oli. Inici d'una diferent estació –porta oberta– en la qual la seua pintura es fa més colorista; canvi de cicle a la saga de la bellesa, d'una no-figuració que difícilment eludirà aqueixa referència fidelment tinguda durant tants anys respecte a la figura” en paraules del professor Juan Ángel Blasco Carrascosa.

1990 Carmen Calvo,Armengol, Azorín, Martínez Guerricabeitía, Castejón, Ricard Huerta i Roman de la Calle

Mentre que el professor Roman de la Calle ens diu: “Castejón en el que als valors sensibles i formals de l'obra es refereix, desenvolupa un llenguatge essencialment clàssic que vehicula –al marge de la concreta funció referencial– una directa apel·lació als valors de la artisticidad assimilats en l'àmbit quotidià a partir de les categories de prestigi (la figuració i la composició realista).

La modulació volumètrica dels cossos i dels objectes reforça l'espacialitat entesa com a part important de la teatralització a la qual se sotmet tota realitat que és observada. Però es tracta essencialment d'una ‘teatralització simbòlica’ les coordenades espaciotemporals de la qual assumeixen una tal capacitat d'abstracció que –desbordant la concreció del referent històric– potencien evidentment les connotacions ideològiques.”

1980, Santos, Aguilera Cerni i Castejón
1988, Vicent Andres Estelles, Toni Miro i Castejón

L'obertura de cor i el compromís amb l'humà no pot deixar de parar atenció a la realitat social del món. La falta d'ètica del sistema en el qual estem immersos en el social es posa en evidència amb la guerra de l'Iraq i les seues tràgiques conseqüències. La sèrie “desplaçats” és una denúncia al contrasentit de la carrera humana cap a on?

Amb els mateixos elements que apareixen en els seus quadres dels 80, les teles embolicant, lligant, sostenint i els ossos-filferro, es componen escenes de grups en moviment. La mirada respectuosa de l'autor s'atreveix a acostar-se sense por fins als xiquets que assaboreixen com a vells el sucre i la sal del món. Ningú dels d'ací semblem conéixer-los. Són els altres i tenen una altra destinació: el pelegrinatge cap a un no se sap bé on tornar a tindre casa. En les antípodes del camí cap a “la societat del benestar”. I no obstant això també il·lustren amb claredat el vagar de la consciència humana pel món a la saga del sentit, de la volta a casa.

En aquest sentit, tota l'obra de Castejón sembla tractar-se d'al·legories dels estats de l'ànima. Un procés de desvelamiento en el qual molts ens veiem.

Paca, Castejón, Vte. Andrés Estelles, ...
1990, Cerdán Tato, Sixto Marco i Castejón

Paca, Castejón i Arminda



Al llarg d'aquesta etapa Castejón torna al dibuix per a retratar i il·lustrar, o millor, recrear plàsticament els món literaris. “Mai em vaig sentir un il·lustrador. Encara que el fermente de la meua obra sovint ha sigut la literatura o la poesia, sempre he defensat aqueixa parcel·la de llibertat que em permetia crear una obra paral·lela on m'he trobat al text com a aliat. Sempre que em creuava amb el Quixot, m'arribava una invitació o un repte del Cavaller errant que no em deixava tranquil fins que traduïa en dibuixos les emocions de les seues gestes.” Ens diu el propi Castejón.

Ens parala a la entrevista de moltes exposicions, però ens entretenim en algunes com les realitzades en 1999 «Joan Castejón. Dibuixos, Fundació Bancaixa». 2005. Joan Castejón «El Quixot». IVAM, València. 2009. “Per a Paca” retrospectiva itinerant. A principis d'aquesta etapa Castejón homenatja a Miguel Hernández en el centenari del seu naixement. Represa la figuració amb una llum nova, la llum d'Orihuela… En Elx. Alacant i Benicarló, homenatgea a Miguel Hernández i en l’Ateneu d’Alacant, li atorga la Medalla d'Honor de les Belles arts. També em vist més recentment, al 2017 una curada Retrospectivaa la Fundació Xirivella-Soriano/Consorci de Museus de la Comunitat valenciana, i al 2019 altra «Introspectiva» a la Lllotja de Sant Jordi d’Alcoi dintre de la programació de la Càtedra Antoni Miró.

2010 Dibuix a  Miguel Hernández
2013 Castejín exposa al Centre del Carme de València

En 2015 El Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA) estrenà el el documental "La realitat de l'imaginari", del director alacantí Artur Balder. un retrat de la vida i obra del pintor Joan Castejón en el qual van participar, entre altres convidats, els escriptors José Manuel Caballero Bonald i Manuel Vicent.

Joan Castejón té el do del dibuix. I ho ha cultivat amb la passió i la reverència del qual sap que és un dels elements que vertebren i articulen el seu treball, la seua missió en aquesta existència terrestre. El dibuix està posat, com tot artista posa els seus dons, al servei de la bellesa en sentit ampli. La bellesa que travessa les formes de la superfície per a aventurar-se en un terreny on hi ha un anomenat al fons de l'ésser de l'espectador. Una implicació en el fet artístic. On la bellesa està en la mirada tant com en l'obra, o millor, en el punt de trobada d'ambdues. Així, el llenguatge clàssic en l'obra de Castejón no pretén quedar-se amb una adequació agradable, un reconeixement ràpid, sinó avançar amb aquest primer enteniment fins el que hi ha del nosaltres de debò en la pròpia obra.

En la pintura apareixen definitivament els espais on perdre's, on trobar-se en el cel del misteri. Els ossos, elements de la iconografia de l'obra de Castejón s'han transformat, han transmutado primer en els “Capvespres” com a solidificacions celestes i continuen evolucionant en l'actualitat. El resultat estètic d'aquest plantejament que recorre dècades, que comença amb ossos i acaba amb trossos de ferralla metàl·lica de colors component paisatges, objectes i éssers, i que respon a la mateixa preocupació de l'autor sobre l'estructura última de la realitat material i la possibilitat de jugar a reconstruir-la amb altres elements, és el mateix fil que arribarà en els 2.000 a les “Humáquinas”. Arquetip de la fusió de l'home amb la seua producció. Retratades amb les qualitats dels clàssics, com pintaven els pintors d'abans a la reialesa.

2018, Amb els artistes participants a l'exposició en homenatge a Miguel Hernández comissariada per Carme Jorques


Joan Castejón continua vivint i treballant a Dénia, amb més de 50 anys d'investigació plàstica i immers en el compromís amb la Veritat, la Bondat i la Bellesa. Coneixent-se a si mateix, trobant-se en l'etern present que ens inspira el Montgó, el Mediterrani, el canvi continu i superficial dels núvols. Construint formes que van més enllà de les formes.

En la maduresa un altre paradigma filosòfic trau el cap i pren consciència dels escenaris que ens planteja l'existència per a resoldre'ns per dins. Els “paisatges atmosfèrics” són vivències específiques, personals, que connecten amb el més profund de qui ho contempla. Simplement estats perplexos de l'ànima.


Joan Castejón amb el guitarrista i compositor Miquel Pérez Perelló

2017 - Miquel Pérez Perelló, Guitarrista i compositor amb l’Escriptor i rapsode Tomás Llopis, van estrenar l’espectacle poètic músical i audiovisual «Homer: L’Odissea»  Encara  podem trobar-se de gira pels nostres ciutats, amb mig centenar dels dibuix de Castejón.

(*) Joan Josep Soler Navarro. Historiador de l'Art. Postgrau en Educació Artística i Museus. Postgrau en organització d'exposicions, màrqueting i comunicació. Tècnic Superior Universitari en Perícia Judicial. Membre del Col·legi Oficial de Llicenciats i Doctors en Filosofia, Lletres i Ciències de València, Secció Historiadors de l'Art. Membre del ICOM-UNESCO Consell Internacional de Museus. Membre d'AVCA Associació Valenciana de Crítics d'Art.

2020, Finalitzant el reportatge al seu estudi, Joan J. Soler, Castejón, Reme Tomás i Arnau Soler






VER TODAS LAS NOTICIAS