VIDEOS de Sinergias4G Contacta: info@sinergias4g.com Edita: Sinergias4G Artes Visuales QUIENES SOMOS.

Puedes buscar todas las entradas publicadas en Sinergias4G Artes Visuales por Artista, Autor, Museo, Galería, Asociación, etc.

Buscar por palabra en Sinergias4G

lunes, 13 de enero de 2020

EL RETORN DE PERESEJO EN LA CASA CULTURA D’ALCOI





Fins 31 de gener

JOSÉ LUIS ANTEQUERA, Co-comissari d’esta exposició i membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA)

José Pérez Pérez, “Peresejo”, va nàixer el 1887 a Barcelona de pare alcoià i mare il·licitana, tot i que sempre es va considerar un alcoià més. El 1893, els seus pares es traslladen a València i amb 13 anys obté una beca de l’Ajuntament d’Alcoi i ingressa a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, on entra en contacte amb Emilio Sala. El 1902 comença a concórrer a les Exposicions Nacionals de Belles Arts i, recomanat per Canalejas, accedeix al taller d’Agustín Querol, on també estudiaria un altre escultor alcoià, Lorenzo Ridaura. Viatja a París i, de tornada, obre estudi al carrer Sant Josep d’Alcoi on modela l’obra Endavant per la qual se li concediria en 1908 la tercera medalla en l’Exposició Nacional. De retorn a Madrid, dóna forma a l’Esclau negre al taller de Julio González; i és a la capital on Joaquín Dicenta el bateja amb el nom artístic de Peresejo en 1910.

José Pérez Pérez, conegut artísticament amb el nom de Peresejo, representa un dels màxims exponents d’una llarga nòmina d’escultors que, armats amb cisell i gúbia van aconseguir trencar amb els motles i cànons establits en un clar intent per imposar-se i adaptar-se als nous temps i als gustos estètics del moment, tot participant en el moviment renovador i modernizador experimentat per l’escultura espanyola en les primeres dècades del nou segle, sense que açò comportara una renúncia enfront de l’herència rebuda, sinó més aviat una revisió dels principis escultòrics, als quals infon un bufit d’aire fresc, en un intent per restituir els valors escultòrics, tan desfigurats en les últimes dècades. Procés històric que ha sigut conegut amb el terme renovació post-Benlliure, en clara al·lusió a Mariano Benlliure que, sense desmeréixer en admiració, seria respectat i combatut a parts iguals, passant a convertir-se d’exemple a seguir, a model antagònic per a una generació sencera d’escultors, entre els quals s’inclou el mateix Peresejo, que entenia com a fi últim de l’escultura la bellesa formal i el gaudi estètic en el seu estat pur.

Format a València, Madrid, Barcelona i París, en la seua obra conflueixen i conviuen la pervivència de les arrels clàssiques, heretades del corrent mediterraneista d’Aristides Maillol, Josep Clarà i Enric Casanovas, amb la base teòrica d’herència de l’estatuària de caire hel·lènic, centrant pràcticament la seua producció en l’estudi de la figura femenina a través de la perpetuació i reinterpretació dels cànons de l’escultura clàssica de tradició grecoromana, des d’una perspectiva moderna en la predilecció per l’anatomia femenina a la qual va retratar en totes les actituds, de la qual són bons exemples Descans, Serenitat o Eurítmia. 

La seua producció escultòrica, de sòlida base teòrica, apreciada per col·leccionistes i avalada en el seu moment per la crítica, ha passat inexplicablement desapercebuda en les últimes dècades i és un gran desconegut en la seua terra natal, si bé al seu temps degué formar part de la nòmina d’escultors més destacats en el primer terç del segle XX en l’àmbit nacional. Influït tant per Rodin, a qui va tenir l’oportunitat de conéixer a París, com pels escultors de l’antiguitat clàssica del món grecoromà i del Renaixement italià, Peresejo adopta un llenguatge molt personal que bé podria emmarcar-se dins del mediterraneisme essencial català de caire hel·lènic. 

De fet, ell mateix sempre es va considerar un escultor helenista. Lamentablement, i com a resultat del capritxós i atzarós esdevenir històric, una part important de la seua obra, potser aquella més brillant amb la qual va aconseguir les majors recompenses oficials, com L’esclau, Eurítmia, Adelante o El perdó, la immensa majoria de les quals van tenir un acabat definitiu amb marbre blanc de Carrara o pòrfir negre de les pedreres d’Urda, inexplicablement es troben en parador desconegut, o en el pitjor dels casos sabem que s’han perdut irremeiablement per sempre, per la qual cosa se’ns ha privat de conéixer el vertader abast d’aquest escultor.






VER TODAS LAS NOTICIAS