VIDEOS de Sinergias4G Contacta: info@sinergias4g.com Edita: Sinergias4G Artes Visuales QUIENES SOMOS.

Puedes buscar todas las entradas publicadas en Sinergias4G Artes Visuales por Artista, Autor, Museo, Galería, Asociación, etc.

Buscar por palabra en Sinergias4G

viernes, 13 de diciembre de 2019

LA NAU DE CARONT DE MANUEL BOIX ARRIBA A LA LLOTJA DE SANT JORDI D’ALCOI



D'esq. a dreta: Martí Domínguez, Raul Llopis, Vte. Francés, Vte. Soler, MANUEL BOIX, Antoni Miró i Josep Sou

Fins 31 de gener






L’any 2014, MANUEL BOIX va dur a terme la seua darrera exposició, titulada La nau. «El viatge del temps». Va tindre lloc a la sala Acadèmia de la Universitat de València i fou un èxit de visitants i de crítica, d’acord amb allò que ens diu al catàleg dèsta exposició, Martí Domínguez de la Universitat de València. Des d’aleshores s’ha mantingut en un discret retir, a la seua localitat natal de l’Alcúdia, pintant i portant a terme petits encàrrecs. Amb aquesta nova exposició a la Llotja de Sant Jordi, recupera part de la de València i la complementa amb els darrers quadres realitzats, que formen un tot homogeni i seductor.

L’obra boixana sempre s’ha caracteritzat per la potència del dibuix, que unit a la seua capacitat per a trasladar al llenç una atmosfera intimista i reflexiva, ha fet d’ell un dels artistas valencians més interessants de l’art contemporani actual. Sèries com Falconeria i Trama i ordit, varen caracteritzar els seus primers anys, amb obres tan destacables i impressionants com L’arc del triomf (1971) o El martiri de sant Sebastià (1973). Alhora va practicar el gravat, i per la seua il·lustració de Tirant lo Blanc, en volums de gran format, excepcionals en l’edició i la tipografia, va aconseguir el Premio Nacional de Bellas Artes, el 1981. A tot això, cal afegir el seu activisme cultural, militant i benemèrit: cartells, disseny de logotips, il·lustració de llibres, elaboració de portades, etc., han passat per les seues mans. Com escrivia Josep Palàcios, «Boix fa de tot», i per això, durant més de cinquanta anys, ha mantingut una relació intensa i fructífera amb el món intel·lectual valencià.

A inicis dels anys noranta, la seua activitat artística va donar un pas més amb la sèrie El punt dins del moviment, dedicada a la pilota valenciana, on per primera vegada va introduir l’escultura. Aquest és un pas decisiu i valent en la seua biografia, conseqüència de moltes circumstàncies especials. Obres com Narcís (1991) o com L’arc daurat (1992), són d’una bellesa esbalaïdora.

A aquesta sèrie, varen seguir noves investigacions, com la d’Els equilibristes d’Otó (1993), o com la celebrada sèrie dedicada als Borja, cimal en l’escultura valenciana. D’aquesta manera, Manuel Boix és un dels artistes més complets del panorama artístic espanyol.

I com va dir Joan Fuster: «un Boix és un Boix».
Però, què és un Boix? Què caracteritza la seua obra? Bàsicament es podria dir que una especial capacitat per al dibuix i per a dotar de volum les formes, per introduir un detallisme sumptuós en tot el que fa, per la riqueza del contingut, per la intel·ligència de la realització, i per la complexitat del resultat aconseguit. Un Boix és d’un barroquisme excepcional, i d’una dificultat màxima en la manera de realitzar-lo. En tota la seua obra hi ha un repte i una ambició constant; defuig la facilitat i pren sempre el camí més costerut, aquell que el tempta més. Que l’obliga a transcendir i a donar-ho tot.

En aquesta nova exposició, titulada La nau de Caront, hi ha un molt bon exemple d’açò que diu Martí Dominguez. Boix hi combina els seus vells temes (els cucs de seda (Generació espontània)), amb les noves pulsions del temps. En l’espectacular peça Lampedusa, porta a terme una commovedora visió dels migrants ofegats el 3 d’octubre de 2013, prop de les costes de l’illa italiana, i que va significar la mort de 363 persones.

Aquesta és una de les obres més aconseguides, per la bellesa de la composició, per la subtilesa amb que treballa aquell batibull de cossos que s’acumulen al fons de la mar, per la finesa del dibuix i per la denúncia que traspua tota l’obra (una obra de grandària colpidora (400cm x 200 cm). Potser no s’ha fet en l’art contemporani actual un quadre semblant, amb aquesta capacitat de síntesi de bellesa i denúncia, amb tot aquell poti-poti de formes humanes, enganxades a una corda, que és alhora d’on penja el seu destí, d’un fil espuri. Hi apareix el Boix social i solidari, que enllaça amb el d’èpoques anteriors i on l’al·legat polític recupera el primer terme. Com escriu Joan Llinares, en el text que s’inclou tot seguit, i publicat per primera vegada amb motiu de la mostra a la Universitat de València: «Aquestes figures atrapades, esguitades de llum zenital, arrossegades cap a la foscor abismal, ens fan sentir l’absència cruel d’empatia i compassió en un sistema que ha construït tota la seua superioritat en la seua capacitat d’ignorar i banalitzar el mal quan els qui el pateixen són els altres». Unes paraules que resulten extraordinàriament actuals, i un problema que de fet ha anat in crescendo, en una trista demostració de la incapacitat d’una societat caduca i periclitada, incapaç d’enfrontar-se a les causes del drama migratori i legislant fins i tot contra els vaixells de rescat de nàufrags.

En aquest sentit, la peça Caront insisteix en la denúncia migratòria, amb la barca que travessa el riu Aqueront, metàfora de la vida cap a la mort.

Boix hi combina els elements, com la fusta, el bronze i el ferro forjat, amb l’ajuda tècnica de l’escultor Jaume Espí. Com diu Joan Llinares: «Amb la nau de Boix no viatgem cap a l’Eineida de Virgili ni cap a La divina comèdia de Dant, sinó cap al món actual, cap a la realitat dels nostres dies, per enfrontar-nos, veure i sentir les nombroses ànimes turmentades que fugen dels seus inferns particulars vagant i arrossegant-se per les riberes del nostre Mare Nostrum a la recerca d’aqueixes barques pilotades pels moderns caronts a qui els demanen suplicants que els conduïsquen a un quimèric Edèn». I en aquella barca tots els homenets de bronze tenen la mateixa mida, el mateix cos, fins a ser un conjunt d’éssers indiferenciats, on la individualitat desapareix, on la biografia particular no interessa ningú, i quan es produeix la catàstrofe i naufraga aquella nau els cossos passen a ser uns números més, éssers ignots que ningú no reclama ni plora.

I en una filigrana última, davant de la barca, com un mascaró de proa, Boix hi ha posat un escarabat: en concret el barrinador que mata les palmeres, el morrut roig, nefast i implacable.

I així, amb la genialitat que el caracteritza, introdueix per primera vegada en la iconologia de l’art la imatge d’aquest insecte. Segons m’explicava l’artista, el dia de la seua naixença varen plantar una palmera al pati de sa casa, que va patir l’atac de la plaga fa uns pocs anys i, finalment, malgrat tot els esforços esmerçats, va morir. I aquest també és el gran missatge de l’exposició de Manuel Boix: la consubstancial precarietat de tot allò viu.

Al capdavall, la vida és com un llarg i atzarós viatge en la barca de Caront. La mort ens fita a tots, com aquell escarabat de morro llargarut fita les nostres estimades i inermes palmeres. En aquesta exposició, Manuel Boix combina el dibuix al carbonet amb l’escultura, en un tot molt complet i definitivament boixià. Allò es percep amb excepcional clarividència en Caribdis, amb aquell monstre alat de terrible queixalada, una filigrana escultòrica, amb un equilibri de pesos i contrapesos fascinant, construït amb ferro, bronze, fusta, cordells i argila cuita. Es tracta d’una escultura al·legòrica, on de nou reflexiona sobre el drama migratori, dels migrants atrapats entre Caribdis i Escil·la, sense cap altra alternativa que el mal o el mal en les seues diverses formes. És el Boix més sublimat i alhora més barroc, o per dir-ho fusterianament, on un Boix és més un Boix.

Finalment, l’exposició mostra cinc peces que no han estat exposades fins ara, i que complementen la mostra: el díptic Pèndul, i els llenços Rostre en blau, L’ombra del volum 1 i L’ombra del volum 2 . En aquests quadres, Boix es recrea en el rostre humà, però el pinta fent servir les seues escultures com a models, la qual cosa dona a aquestes imatges un plus de severitat i contenció, que enllaça molt bé amb Caront i la seua imatgeria funesta i dramàtica. Em molts sentits, semblen rostres d’aquells malaguanyats migrants, perduts en la immensitat de la mar.

Cucs mòrbids, monstres esfereïdors, éssers torturats, destins sense futur, la destrucció universal del Gran Animal de la Naturalesa, que diria Josep Pla. Tot açò es troba en aquesta exposició de Manuel Boix. Una profunda reflexió sobre la vida i la mort. Cosa que, comptat i debatut, ha estat el gran tema que ha recorregut sempre, i de punta a punta, l’obra artística de Manuel Boix.


Joan J. Soler, Historiador i Crític d'Art amb Manuel Boix


MANUEL BOIX (l’Alcúdia, 1942) està considerat un referent inexcusable de l’art valencià. Pintor, escultor, cartellista, gravador i il·lustrador, compta amb més d’una vintena de premis nacionals i internacionals.

Els seus inicis es remunten a la dècada dels seixanta del segle XX, quan irrompia en l’escenari artístic valencià amb l’entrada del Nou Realisme a la península Ibèrica. Prompte gaudí de segell propi i les seues obres s’aferraren a la més rigorosa de les realitats.

Així, la seua trajectòria ha estat fértil i la seua evolució creativa ha sigut constant. La seua producció es caracteritza per l’exquisida utilització de les diferents tècniques i procediments tradicionals.

En reconeixement a la seua trajectòria artística, el Ministeri de Cultura li otorgà el 1980 el Premi Nacional d’Arts Plàstiques. El guardó el consolidava en el panorama artístic nacional i internacional. El 1987 decideix traslladar-se a Nova York, ciutat on permaneixerà quatre anys i entrarà en contacte amb els moviments artístics nord-americans. Arran de la seua estada a la ciutat dels gratacels comença a treballar l’escultura, realitzant els esbossos de les grans peces de bronze, pedra i ferro que configuraren el 1992 l’exposició El punt dins el moviment – El joc de pilota, inaugurada a l’Arenal de Sevilla dintre de l’Expo’92.

Altres sèries posteriors han sigut Otó i Els Borja, en escultura, i El rostre, en pintura, en la que treballa actualment i en paral·lel al que suposen les noves creacions escultòriques i pictòriques de la sèrie La Nau, que ara arriben a Alcoi després d’haver estat exposades al Centre Cultural de la Universitat de València i al centre d’art contemporani Àcentmètresducentredumonde de Perpinyà, França.

De Boix també ha estat unànimement reconeguda la seua tasca d’il·lustrador. Tant és així que ha sigut guardonat per partida doble amb el prestigiós premi Golden Apple de la biennal de la il·lustració de Bratislava els anys 1973 i 1987; i compta —entre d’altres— amb el Premio Nacional de Ilustración i el Premio Lazarillo de Ilustración Infantil.

Ha il·lustrat més de dos-cents cartells i més de cent llibres, alguns d’ells obres cèlebres de la literatura espanyola i valenciana, com són les tres edicions de El Quijote (Ed. Steward Tabori & Chang, de Nova York, I Edicions Bromera i Algar Editorial, d’Alzira), els versos de Roís de Corella i d’Ausiàs March i —sobretot— l’obra de Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, el clàssic valencià més universal.

La literaturització de les seues obres té un exponent paradigmàtic en el Tirant. Entre els anys 1989 i 2001 va il·lustrar cinc edicions d’aquesta obra magna que també l’ha inspirat per a fer gravats a l’aiguafort, cartells i catàlegs d’exposicions sobre l’obra i el personatge cavalleresc valencià per excel·lència.

D’entre aquests treballs destaquen l’obra de bibliofília Tirant lo Blanc, en quatre volums, 48 aiguaforts i vuit aquarel·les, publicada entre els anys 1979 i 1986 i editada per Edicions A la Tercera Branca, i la seua collecció de 80 aquarel·les amb els quals ha illustrat la versió del Tirant lo Blanc de Maria Aurèlia Capmany (Edicions Proa, Barcelona, 1989) i la de Josep Palomero (Edicions Bromera —en valencià— i Algar Editorial —en castellà—, Alzira, 2005).

Les il·lustracions de Boix sobre el Tirant han creat una representació d’aquest i dels seus personatges indissolublement unida a la novel·la. Ja no pensa ningú en el Tirant sense imaginar les figures de Boix.

Les obres de Manuel Boix han viatjat per més de quatre-centes ciutats europees i americanes: Polònia, Alemanya, França, Bèlgica, Estats Units d’Amèrica, Xile o Argentina donen crèdit de la seua internacionalització.

Altres obres, en canvi, estan permanentment en alguns museus com el d’Art Contemporani de Madrid, el de Sevilla, Museu Municipal de València, Sant Pius V, Museu Nacional de Wroclaw i —entre d’altres— el Meadows Museum de Dallas i el Museu Gutemberg de Magúncia.

Entre els més recents reconeixements públics que Manuel Boix ha rebut pel seu treball pictòric i —també— per la seua tasca humana i de compromís amb el seu país i la seua llengua destaquen el Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes, el Premi Micalet d’Honor, el Premi Importante de Levante-EMV i —entre d’altres— la Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana, el 2016.