viernes, 18 de octubre de 2019

AURORA VALERO Una vida de Docència i Pintura


JOAN JOSEP SOLER NAVARRO
Historiador de l'Art. Postgrau en Educació Artística i Museus. Postgrau en organització d'exposicions, màrqueting i comunicació. Membre de AVCA. Associació Valenciana de Crítics d'Art. Membre del ICOM-UNESCO. Consell Internacional de Museus.





   Arran d'una recent exposició, el professor i Catedràtic d'Estètica i Teoria de l'Art a la Universitat de València, Romà de la Calle, plantejava: "Quines són les claus explicatives per entendre, amb relativa capacitat sintètica, qui és Aurora Valero i quina és la seva trajectòria artística? Ens apunta Romà de la Calle que, "Les activitats professionals d'Aurora Valero s'han centrat, al llarg de la seva vida, especialment en un parell de vessants, la docència, unida a la investigació, i l'expressió artística, principalment centrada en la pintura.

   La seva tasca docent, al llarg de 44 anys de la seva activa vida acadèmica. Cinc cursos, en Ensenyaments Mitjans. Després, Aurora Valero va realitzar oposicions a càtedra de Magisteri, el 1969 i des de llavors, fins a la seva jubilació, ha romàs dilatadament adscrita a les universitats de Còrdova, Barcelona i València-Estudi General".

 Alumnes BBAAa l’Estació del Nord. Viatge a Barcelona Decembre, 1955


"Aurora Valero sempre s'ha mogut, pictòricament, -segons Romà de la Calle- entre l'equilibri i l'excés de formes, d'estructures i cromatismes, de gestos prenyats de suggerents moviments, sempre a la recerca de nous i radicalitzats espais cosmogònics. Aquest ha estat el seu món plàstic, summament particular i expressiu: un recorregut permanent i intens entre la representació inicial dels seus treballs i la gradual recerca de la complexa configuració present. Perquè de configuracions cal parlar, sens dubte, en referir al seu univers compositiu, trenat de relacions i d'elements, de tensions i abstractes jocs formals".

Aurora dibuixat amb sa mare. 1952
Alumnes curs Preparatori amb el profesor Bolinches. Maig, 1955


En la seva infantessa, durant la postguerra, Aurora Valero (Alboraia 1940) dibuixava a la paret amb guix i sobre la terra amb un punxó. Als seus tretze anys, va descobrir les grans obres d'art i trià la professió d'artista-pintora. Ens parla de la seva infantessa, del detonant, la influència, el motiu per el que va voler ser pintora des de tant menuda.

Entre 1952 i 1955, va estudiar Dibuix, Composició Decorativa i la Història de l'Art a l'Escola d'Arts i Oficis Artístics de València. El 1961, va obtenir el títol de Professora de Dibuix per l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València. Es va titular com a mestra d'ensenyança primaria a València el 30 de setembre de 1968. Al maig de 1988 es va graduar com a Doctora en Belles Arts. Universitat de València amb la tesi doctoral sobre la composició i l'estructura formal en l'obra plàstica de Manolo Millares.

El 1959, va fer la seva primera exposició col·lectiva a Segòvia, titulada "Pensionados del Paular" on li van concedir la Medalla de Bronze. Des de llavors, les pintures d'Aurora Valero van ser presentades en nombrosos salons oficials i exposicions col·lectives com: Pintors Mediterranis (Nova York, 1967), La dona a la cultura actual (Toledo, 1976), Cent anys de pintura valenciana (València, 1976) , Pintors hispanoamericans, portuguesos i espanyols (itinerant per Xile, Argentina i Uruguai, 1986), V Fira Internacional d'Art (Salamanca, 2001), Kunst (Magancia, 2003), entre d'altres març.

Treball final de la Pensió de la Diputació titulat
“Puesto de flores”,  març de 1962
Aurora valero ens assenyala de quina manera influeix en la seva carrera, la pensió de la Diputació Provincial de València l'any 1962. El 1964, va realitzar la seva primera exposició individual al Palau de la Generalitat a València. La seva primera sèrie pictòrica, anomenada "expressionisme líric" va estar influenciada per l'obra poètica de García Lorca. Tracta de l'Espanya rural gràcies a les seves obres en una fusió líric-poètica. Es componen de silencis espacials, de textures elaborades, de formes hieràtiques entranyables.


"Vaig ser la primera dona pensionada al llarg de la seua historia. Mai no s’havien presentat dones fins la dècada dels anys 50 i en aquest període en foren ben poques les candidates presentades.

Hi havien tres opcions:
-Pintura-Figura. –Pintura-Paisatge. -Gravat.
Jo em vaig presentar en primer lloc a Pintura-Figura. Encara que vaig ser finalista no vaig obtindre cap vot. La va aconseguir Fco, Javier Sebastiá Marés. Desprès vaig opositar a Pintura-Paisatge. En aquest cas, també vaig quedar finalista i vaig obtindre dos vots contra els tres de José Ricós que va aconseguir la pensió. Finalment , cabuda, cabuda, vaig tornar a presentar-me a Pintura-Figura i vaig aconseguir-la per unanimitat... Tota una odissea.

Els exercicis foren:
-La interpretació d' un desnut femení pintat al oli de 1,20 x 0,90 cm.
-Un apunt pintat al oli sobre el tema "Descanso en el trabajo" de 0,42 x 0,50 cm.
- Un dibuix-boceto realitzat a llapis en doble full amb el tema "Puesto de flores"
-Una composició pintada al oli en aqueix mateix tema de 1,80 x 2,00 m.
He consultat la documentació que tinc arxivada i la data es de abril de 1962.
Cadascun dels exercicis era eliminatori. L'últim d'ells es pintava a un local de la Plaça de Manises i estàvem totalment incomunicats a fi de que no poguérem rebre cap ajuda exterior.
De vegades, alguns membres del tribunal (anomenat "Comisión de Bellas Artes"), passaven per vorer com evolucionaven els treballs i en una ocasió els vaig sentir comentar "Que lástima que sea mujer", la cual cosa em feia patir i m’enfuria per que si no pensaven mai donar-ho a una dona ¿Perquè ens feien competir malgastant energies, temps i diners? Podien albirar una clàusula en la convocatòria i dir que quedaven excloses les dones...
Vaig tindre sort per que només vam quedar dos finalistes i l' altre era mol fluixet. Pobret, ja es mort, però no havia punt de comparació. A ell li varen donar la de Gravat a la que també opositava.
Al acte del lliurament, en pujar al estrat, em varen felicitar encara que un d'ells va dir: "a ver si ahora te casas y se pierde la beca"
La beca es donava per realitzar estudis a Italia, principalment a Roma. Es podía perllongar durant 3 anys revisant els treballs que es presentaven cada any. L' exigència més important, ineludible, es que foren obres pintades a la manera "clàssica", es a dir, que no es podien fer interpretacions personals i mol menys "modernes". Per això i donat que jo ja estava pintant la meua primera sèrie de "expressionisme líric", l’últim any em vaig cansar i com que m’havien demanat una gran composició sobre Alfons el Magnànim, vaig abandonar i no vaig acomplir el tres anys de beca.
Per eixe motiu, el "cap de dona" que figura a la exposició "Memòria de la Modernidat" es com es. Podria haver-lo fet qualsevol. I no crec que en ell es troben els trets identificatius de la meua pintura posterior.
Quan vaig visitar la exposició i vaig vorer el quadre en mig de obres "modernes " de gent com Heras, o d' altres, em vaig sentir estafada. Per que, la Pensió arribà un moment en que s' anul·là i es va substituir pels premis Alfons Roig al voltant dels anys 80 i les cosses havien canviat molt en aqueixos 20 anys. Ara els jurats eren persones obertes que cercaven tot el contrari: la personalitat y la trajectòria de l’artista, la originalitat i la modernitat.
Em sembla un agravi comparatiu posar la meua obra de 1963, totalment condicionada per les circumstancies junt a les que es varen premiar després. Les condicions eren totalment diferents i en lloc de igualar la qualitat de les seues col·leccions, ho exposen tot junt, com si jo, en aquella època, no haguera estat fent una obra personal interesant i moderna a l'altura dels demés”.


Aurora amb el seu fill, Jose Rafael Adell Valero. Tarragona, 1974
L’any 1962 es va instal·lar a un estudi minúscul que va ser lloc de reunió  de nombroses i importants persones. Per allí van passar de manera individual però assídua, Vicent Aguilera Cerni, Ribera Belenguer, Alcon, Enric Mestre, o el mateix Manolo Valdés.

Amb gent universitària de tot tipus, de la ciutat i del poble,  van crear un cine- club que es va anomenar "eos" (Deesa de l’Aurora en honor seu). Aixó amb l’ ajuda del sacerdot del poble D. José Lluch.
També es va formar un grup de teatre que feia lectures teatrals en públic i també representacions de Calderón, Ionesco... pot ser per la influencia d’aquelles  lectures i per les visites de José Sánchis Sinisterra, tot i ajudats per la lectura de la revista "Aulas" que rebien assíduament.

També participaven altres personatges d’ideologia d’esquerra: com Javier Paniagua. Van ser uns anys de gran activitat socio-artística per tots ells i revolucionaris pel poble d’Alboraia. 

Durant aquest període, la pintora va treballar també creant obres que coincidien amb els esdeveniments del moment, anunciant la revolta de maig del 68 on predomina el color negre. Aurora Valero denunciava la realitat de la vida caòtica del segle XX a obres més concretes i més dures que la sèrie anterior influïda per sentiments i lectures existencialistes. En aquestes, es troben molts símbols relacionats amb la ànima, la metafísica i la transcendència. Va evolucionar, cap a un Simbolisme relacionat d'alguna manera amb el Pop Art en els dos anys següents.

En aquest moment va exposar amb la pintora abstracta de nacionalitat alemanya Ana Peters Ivert, presentant el catàleg Tomàs Llorens. També va exposar en 1967 a la Sala Mateu, amb els pintors Manolo Boix, Heras i Armengol entre altres, formant el grup anomenat "284 dies d'Art a Mateu" durant un any complet, alternant-se les exposicions individuals a l'una que les col·lectives del grup. Des dels seus inicis va mantenir una amistat molt fructífera amb Vicente Aguilera Cerni i Joaquim Michavila.

Aurora entre el Ministre de Justicia i Dª Sofia
visitant  l'exposició de treballs dels alumnes
de l'Escola de Magisteri, Còrdova
Aurora amb la Reina Sofía, Carmen Alborch, Felipe Garín i Yvars.




Aurora Valero ha compaginat la seua dedicació a la pintura des de sempre, amb la educació, a la que ha dedicat 44 anys. Tot això per considerar que, ambdues, poden canviar la societat i millorar la sensibilitat dels seus membres, ajudant-los a aconseguir una harmonia interna i una qualitat de vida més enriquidora. Dues vessants a les quals ha incorporat també el seu tarannà investigador.
Aquests son els trets més importants del seu quefer humà.

Des de la Pensió de la Diputació Provincial de València l'any 1962 ha realitzat més de vuitanta exposicions individuals. Repassem les successives etapes pictòriques d'una llarga i fructífera trajectòria.

Aurora Valero l'any 2014 amb Romà de la Calle, Carme Calvo, familiars i amics

Assenyala Roman de la Calle: "L'experiència creativa i la recerca artística han estat, com estem veient, destacades companyes del seu itinerari. les 20 sèries que componen el total de les seves fases de treball. Una sola línia mestra a la base que impregna totes les sèries pictòriques d'Aurora Valero: la seva potència expressiva així com del compromís --a vegades rotundament social i sempre absolutament plàstic-"

Va començar la seva obra amb un expressionisme líric que es va radicalitzar fins a aconseguir, l'any 1965, una tensió plàstica dramàtica i temperamental.

Evolucionà cap a un simbolisme relacionat d'alguna manera amb el Pop Art en els dos anys següents i, moguda per una inquietud experimental, va explorar diferents materials i tècniques en la dècada dels 70 fins aconseguir una abstracció depurada i geomètrica en la qual va introduir-hi el relleu.

L'any 1978 va iniciar una revisió de les formes clàssiques en la seva sèrie "Homenatge a Fídies" a la qual va seguir una tendència més colorista denominada "L'Horta.

Inauguracio de la exposició de Salvador Soria a la Galeria Rosalia Sender de Valencia. Amb Rosalia, Carme Cazaña, Salvador i la seua dona Arlette

El 1982 va reprendre la figuració dels anys seixanta amb la sèrie anomenada "La dona", on els grans personatges femenins van ser protagonistes per l'interès de la pintora de denunciar la situació social de la dona: Gea, Antea, Magna Mater i Magna Dea s'hi manifestaven intensament dramatitzats.

Altres sèries van intercalar plantejaments més abstractes com la denominada "Contrast" o la que va prendre el nom de "Bereshit Bará", on hi va introduir l'or com a matèria plàstica.

Segueixen les dues sèries: "Els Immortals" i "Arxipèlags". En la primera va realitzar una fusió de les Arts en incorporar-hi la poesia de Vicente Aleixandre i la música d’Àngels López Artiga. La segona investiga l'articulació de les formes, sobre mòduls que es poden muntar i compondre de forma diferent segons un joc d'ordinador.

Les seves últimes sèries "Somnis de l'Alba", "Retorn a Ítaca", "Àgora" i "Laberints", es componen sobre grans formats, ritmes, espais oberts i colors transparents amb predominança del blanc.
En la seva pintura destaca la força i el caràcter dels contrastos i dels traços gestuals i texturats, així com l'autenticitat dels seus plantejaments plàstics que es produeixen, sempre, des d'una profunda meditació i sentiment.

Aurora Valero ha realitzat una aproximació al tapís, al cartell i a la ceràmica. També ha publicat dos llibres: «L'Art de la pintura en la Prehistòria: Instint, Harmonia i Construcció» el 1995 i «El Mar pintat: La pintura mural del Mediterrani Antic l'any 1996». Ha escrit diversos articles per a revistes especialitzades d'Art i de Didàctica.
Tanmateix, ha participat en diversos projectes d'investigació com L'Art com a argument educatiu a la Universitat de València o el projecte Sòcrates-Comenius en col·laboració amb Itàlia, Polònia i València.

La seva obra es troba en diversos museus i col·leccions com el Museu Provincial de Belles Arts Sant Pius V de València des de 1970, el Museu Popular d'Art Modern de Vilafamés des de 1980, el Museu d'Art Contemporani d'Elx des de 1980, The San Francisco Museum of Contemporary Hispanic Art des de 1989, el Museo de la Solidaridad Salvador Allende de Xile des de 1991, l'IVAM de València, etc. Així mateix, es pot veure en col·leccions com Bancaixa de València, les universitats de Barcelona i de València, l'E.U. de Tarragona, la Diputació de Jaén, la Library of Congress a Washington, l'Ajuntament de Magúncia, etc.

Aurora Valero amb la seua obra a la Llotja de Sant Jordi d'Alcoi, Col·lectiva "Nou Presències Itineraris Plurals" juny de 2019


Es pot dir que ha estat una vida plena en la que ha posat tot el cor i sensibilitat.

Acabem l'entrevista reflexionant a partir del poema de CARLES DUARTE i MONSERRAT.

¿EN QUIN DELS TEUS RECORDS VAS SER MÉS TU?

Del catàleg: Aurora Valero En aquesta alba del vespre
L'Espluga de Francoli, any 2015 Aurora Valero

En aquesta alba del vespre
Alba del vespre III
Aquesta alba del vespre
és una galeria de retrats d´absents,
una capsa pintada
d´on vas traient fotografies
de tots els qui vas ser.
Quin d´aquests tu que eres
és més a prop dels pètals?,
quin del mar?
En quin dels teus records vas ser més tu?
Sovint un lloc, un nom desvetlla una ombra
on persisties,
però l´onada de la llum s´allunya
i els ulls pressenten l´exhausta plenitud
on el silenci esquinça els límits
entre aquest jo menor tan esquifit
que ens és refugi
i el jo major, immens,
cap a on la vida
incessantment retorna.

De: Carles Duarte i Montserrat


Diu Aurora: "Un dia, al vespre de la meua vida, es va produir l´encontre d´una profunditat ex¬traordinària amb la poesia de Carles Duarte, sobretot en aquest poema on ell es pregunta":

¿En quin dels teus records vas ser més tu?

Hom és sempre el mateix. L´ésser no canvia. Però el temps i les circumstàncies sí que van modelant aqueixa difícil aventura de l´existir. I quan mires cap enrere, trobes la teua vida i l´exactitud dels moments, dels records, -que ara es veuen amb tota precisió- que han conformat els reencontres amb tu mateix. Ara són paleses les decisions i les finalitats que han guiat els teus actes -de manera més adient o menys dolorosa- i també, fins i tot, allò que has intuït, o desitjat, has somiat o has desco-bert; en resum, el lloc on has intentat arribar o el racó on t´has arrecerat per viure.

Present, com una petjada més, Duarte també assenyala dues opcions: caminar acotxant el jo esquifit, ordinari, menut i quotidià que no et demana res, o arrapar-se al jo gran, que et permet eixamplar-te, riure i plorar de goig o de malenconia, albirant l´univers, aventurant l'elecció que, sense dubte, hem de fer amb els ulls enterbolits de boira i sempre amb el cor obert a l'esperança. ¡Quant patir i quant gaudir de les nostres aspiracions!... I a més a més, ¡quanta humilitat es necessita per comprendre i per no sentir-se cargolat davant aqueix espai complex on ens ha tocat néixer!...

Un encontre així és, de veritat, prodigiós. Hom ho sap des de sempre però potser mai no ha trobat les paraules per expressar-ho. Quan Carles Duarte ens parla, tot esdevé nítid, com l'aigua clara i fresca que voldríem no parar d'engolir a glopades, perquè és allí on es descorre el vel del misteri i sentim que, en la vida, hi ha molt més del que pensàvem, i del camí que estàvem traçant.

Sí. En quines de les meues sèries pictòriques he sigut més jo? Perquè n´hi ha ha¬gut més de quinze, cadascuna amb un plantejament diferent des que varen co¬mençar allà pels anys seixanta. Unes més romàntiques, altres més simbòliques, altres més contundents... i sempre cercant una veritat que s'esvanís, perquè la línia de l´horitzó sempre s'allunya un poquet més fins a l´infinit quan volem atrapar-la.

Si alguna cosa pot justificar-me és, precisament, aqueixa recerca que no ha parat mai. He hagut de recórrer el laberint del meu destí com Teseu, tot i sabent que no hi ha eixida. Que cada colze de l'estret passadís no hi porta cap perspectiva nova, que sembla que no recorrem cap espai i que sempre estem al mateix lloc. Això que pareix tan evident en l´exemple que he escollit, de fet, en la realitat no acaba de ser així. Anem sempre endavant i si l'experiència ens fa sentir que al final no arribàrem a cap banda, l´esforç que hem realitzat és segur que aprofitarà per a alguna cosa i que, almenys, ens haurà ajudat a trobar un camí lúcid per a viure.

La pintura ha estat per a mi una finestra oberta del laberint des d´on jo m´he abocat al buit exterior, a l´infinit. No m´ha importat massa que fos figurativa o abstracta. El que ha sigut indefugible és que amb ella devia donar un testimoni de vida, de força continguda, del ritme melòdic o irat de qualsevol ésser que pobla la natura i que deuria contenir el secret que mai no es desvetllarà però sempre intuírem des de la talaia del nostre temps viscut.

No és, doncs, necessari tractar de cercar-hi assumptes literaris. És com és. Amb la força vital de l´existència i les aspiracions dels que volem penetrar-hi i estimar-la”.