lunes, 10 de junio de 2019

OBJECTES-ESCULTURES DE RAMÓN ESTEVE AL CENTRE DE CULTURA D’ALCOI


 
A R Q U I T E C T U R A  i  D I S S E N Y
Hi ha una afinitat òbvia entre l’arquitectura i el disseny de mobiliari que ha portat a molts arquitectes a aventurar-se a dissenyar algun moble, tot i haver estat advertits per Mies van der Rohe, que sabia tant de cadires com de gratacels, que “una cadira és un objecte molt difícil. Un gratacel és gairebé més fàcil. “Així, l’arquitecte i el dissenyador de mobles comparteixen un objectiu comú consistent a donar forma a l’espai que envolta l’ésser humà.

Els mobles es regeixen per principis de materialitat, construcció i funcionalitat que pertanyen també al món de l’arquitectura. A més, existeix en el procés de disseny i producció d’una peça de mobiliari una immediatesa i una possibilitat de feedback continu entre disseny i producció, enfront dels processos més dilatats i menys donats a l’experimentació de la construcció arquitectònica, que el fan decididament atractiu als nostres ulls d’arquitecte.

En ocasions, l’arquitecte experimenta la necessitat de crear un mobiliari vinculat a un projecte arquitectònic específic, davant l’evidència que la inclusió de peces alienes a la seva estructura formal incorreria en una contradicció que dificultaria la lectura i el gaudir de l’arquitectura. Així, la possibilitat de controlar totes les escales de l’entorn ha portat a alguns arquitectes a dissenyar tots els elements dels seus edificis, des de la mitja escala del propi habitatge o edifici fins a la petita escala dels poms de les portes, passant evidentment per cadires i butaques, elements més propers al cos humà.

No obstant això, hi ha en el mobiliari una tossuda autonomia, sobretot en els més característics com taules i cadires, que els converteix segurament en els elements menys proclius a l’abstracció dins de l’ordre dels objectes dissenyats. Tenen aquests unes necessitats ergonòmiques determinants que fixen la seva forma i les seves dimensions i una imatge característica determinada per aquestes i consolidada per la tradició, que els converteix en peces clarament figuratives. Així, la integració d’aquests elements en l’ordre arquitectònic requereix necessàriament d’una fèrria disciplina, ja sigui formal, com en les peces més geomètriques de Wright, ja sigui material o projectual,
basada en mecanismes compositius com l’analogia o el joc amb les escales .

Frank Lloyd Wright, com posteriorment Alvar Aalto i actualment Peter Zumthor, han sostingut la idea d’un disseny integral que inclou arquitectura i mobiliari, tant integrat com exempt, que Com a dissenyador de producte, la meva recerca consisteix a generar un objecte que sigui la
resposta a un procés productiu determinat que, deixant una llibertat en la generació de formes, ens permet prendre decisions per trobar la forma bella.

Amb això vull evitar aquesta falta d’honradesa pròpia de l’excés en el disseny que tendeix a colmatar els objectes amb inútils elements decoratius que falten al sentit del decòrum. Aquest nou camí ens permet apropar-nos a la forma bella des de la producció d’un objecte que es fabrica únicament amb aquelles peces imprescindibles estructural i funcionalment per complir la seva missió, prestant l’usuari una anònima però valuosa utilitat.

Durant tots els anys en què he treballat el disseny de mobles, m’he adonat que sempre m’ha resultat paradoxal el terme disseny, que en realitats significa dibuix, perquè és un terme que durant el meu aprenentatge he vinculat a alguna cosa capritxós i mancat de raó .

Però si ho entenem com una resposta del projectista a una funció i a un sistema de producció, el terme disseny em sembla atractiu, perquè és llavors quan el vincle al terme de disciplina.

Això és degut al fet que tot sistema de producció es genera mitjançant unes pautes el coneixement ens permet disposar d’un mètode disciplinar necessari per poder obtenir la llibertat de decidir la forma definitiva d’un producte dirigit a resoldre una idea suprafuncional.

Quan em plantejo el disseny d’una cadira busco que funcionalment sigui una cadira cómoda per seure, però també que es converteixi en un bell objecte la contemplació produeixi satisfacció.

És llavors, quan aconsegueixo trobar una manera que tingui aquesta bellesa oculta pròpia d’una obra artística, quan proposo a l’artesà un procés constructiu i és llavors quan comença mitjançant el prototipatge, un costós camí fins al producte final, una cadira còmoda que aporti a l’ambient una atmosfera no exempta d’elegància.

En el disseny d’una taula de pota central, on hi ha uns marcats límits de l’estructura de les potes a la vora de vidre, el procés consisteix en la solució d’una estructura estable per suportar el tauler de la taula.

IVO ELISEO VIDAL CLIMENT
Del catálogo de la exposición