viernes, 12 de abril de 2019

TEMPS D’ART A LA LLOTJA SANT JORDI D’ALCOI · SILVIA VIANA / MERCÈ DÍAZ / LUISA PASTOR


Fins 2 de juny.


TEMPS D’ART Potser siga una experiència, o potser siga una novetat. Sí és, però, el resultat d’un treball satisfactori, de gran sensibilitat i millor abast. És el desenvolupament de tres projectes, ara convergents en l’espai expositiu, com a conseqüència de la convocatòria de tres beques per a la creació, i la reflexió artística, en 2017, a cura de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA, i que meresqueren el premi del tribunal qualificador nomenat a l’efecte per a la realització i concreció de tots tres projectes: «Memòria i identitat», de Mercè Díaz; «Soldats», de Sílvia Viana i «Cossos de fàbrica» de Luisa Pastor. Projecte expositiu que ja ha viscut un temps llarg de contacte amb els visitants del Museu de la Universitat d’Alacant, i que en aquest moment s’exhibeix a la Llotja Sant Jordi de la ciutat d’Alcoi. I com ja és habitual, i mercè a la seua generositat, el suport de la Fundació Banc de Sabadell ha estat fonamental i força encoratjador per a dur a terme aquesta tasca de recerca i promoció de l’art contemporani. Com també cal tenir present l’ajut inestimable que sempre presta l’Ajuntament d’Alcoi per a fer possible que l’art, i tot el que significa, tinga un lloc de privilegi a la ciutat. Tres són els projectes en feliç concurrència. Tres són les maneres d’efectuar l’abordatge creatiu, com no podia ser d’una altra manera.

Tres són les sensibilitats de les artistes a l’hora d’interpretar, i potser interpel·lar, el món i la realitat que els ha tocat viure. Si la investigació ha estat una eina principal, no és menys cert que a la fi allò que val són els resultats de la recerca, amb tot de matisos que s’hi incorporen a la lectura de l’immediat, i que garanteixen veracitat i dinàmiques d’anàlisi al conjunt de les propostes.

I per què aquests tres projectes han aconseguit el benefici i el reconeixement de les ajudes rebudes? Doncs hi ha hagut una causa fonamental, pensem. Tres artistes singulars i clarament diferenciades en la seua labor creativa ens aporten el valor primordial del talent a l’hora de manifestar el seu criteri plàstic. Però no només açò, que ja és molt, també l’especial manera que totes tres creatives tenen de concebre el risc pictòric han animat el resultat de la meditació per part del jurat. Tot i la complexitat de l’elecció.




Així, Sílvia Viana evidencia una voluntat d’anàlisi crítica del món, i de tot allò que nodreix l’ànima estupefaent de la informació incuriosa que ens aniquila i, potser, sotmet. La pintura del compromís, de la raó unànime contra els vicis del poder, la ganyota visceral de la societat que s’hi mira als espills farts de paranys, viuen indiscriminadament als llenços de la pintora. Sílvia ens atorga veritat, un corpus dinàmic que defuig l’esguard cínic, el somrís càustic i reservat, la fuetada àcida del retret sense misericòrdia.

Sílvia Viana s’hi fa present als seus quadres, perquè tots ells són de debò: tots ells són Sílvia Viana. Encara que la proximitat i el coneixement que en tenim de la pintora ens asseguren de la immensa sensibilitat, de la solidaritat, i de la tendresa que viuen a recer de la seua personalitat. La fragilitat és un complement que la vesteix i dignifica. El seus «Soldats» són una paradoxa, o un exponent de les misèries de l’home quan viatja a bord de l’ultralleuger de la estupidesa. I Sílvia Viana els retracta, els exhibeix braus, o estults, i els defineix com a paradigma de la inutilitat que el dolor procura.



Luisa Pastor realitza un salt arriscat, ben contundent, per a agafar, del tot, una part només. Realitza una rigorosa sinècdoque compositiva i fa de la investigació una causa reflexiva per a la realització plàstica, i la manipulació, o la intervenció, de la pròpia investigació. Els materials que conformen la proposta vertebren la anàlisi i faciliten la lectura d’uns albarans que amb la intensitat que s’hi manifesten ens asseguren la lectura del temps, o la ribera justa de la memòria. Els cossos són tots els cossos, són les persones, són el temps que els suporta i identifica, són la mirada franca dins la roda social que determina, classifica i resol l’àmbit de pertinença. Luisa Pastor ens emociona a l’hora transportar un temps quasi infinitament llunyà, però tan pròxim encara, amb la determinada voluntat de què en fem la lectura correcta: la investigació és part de nosaltres car som nosaltres qui ens hem de mirar dins les marques de la distància primordial que encara hui ens contempla. Som part del món, de tots els mons que ens han precedit, i amb el fil que embolica cara cossos i braços, emula la labor soterrada d’una Ariadna que llueix l’estratègia del veritable coneixement. Luisa Pastor aporta anàlisi, rigor científic, plàstica intervencionista, també, però, la voluntat de satisfer encontres intel·ligents amb la memòria.




Què dir de Mercè Díaz? El seu relat creatiu resta bastit sobre la dialèctica que s’hi estableix entre Identitat i Memòria, fonamentalment. Però no només açò. El silenci, les veus que emergeixen des del silenci de les coses viscudes, des del combat de l’abandó de les coses i de les cases, s’hi fan ben presents a la seua proposta. I per una altra banda la manera en què se’ns presenta la reflexió acut a la necessitat de exercir-ne la pluralitat: la instal·lació, perquè tot viu lligat i s’hi conforma, és l’especial identitat d’aquesta mostra de Mercè Díaz. Els paisatges que s’hi fonen en horitzons inabastables; els gravats que manifesten intensitat i vocació de dir al voltant dels objectes atàvics i circumstancials, però pròxims i viscuts; les fustes que s’hi desmaien pel pas del temps i encara diuen; els porxos de les cases que recullen veus d’altre temps i que han estat tan presents; etc., s’inscriuen a l’entrellat de la labor creativa de Mercè Díaz. Del seu món de sensibilitat immensa bestreu, tant la causa de la memòria com de la presència que significa. Tot ens parla, tot ens diu, tot se’ns manifesta, tot ens acull i acaricia, si és que som capaços d’escoltar el cant del vent sobre les arestes d’una casa enrunada. Potser des del silenci, o del cant, se’ns regala una altra possibilitat de tastar la vida…, la que des de sempre ha estat present. La mà de la pintora ens pot facilitar l’experiència.

JOSEP SOU
Director Tècnic. Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani.
Universitat d’Alacant

Del catàleg de l’exposició.