miércoles, 10 de abril de 2019

L’ART COMPROMÈS I SOLIDARI D’ANTONI MIRÓ ARRIVA A BELLREGUART


Abril 2019

L’ART COMPROMÈS I SOLIDARI D’ANTONI MIRÓ Pel juliol de 1936 una part de l’Exèrcit espanyol s’aixecava en contra d’un govern legalment constituït, el qual es definia en l’article primer de la seua Constitució com una “República democràtica de treballadors de tota classe, que s’organitza en règim de Llibertat i de Justícia”. A Europa, però, les coses no rutllaven millor. A Alemanya feia temps que Hitler era canceller, mentre que a Itàlia Mussolini governava amb poders dictatorials. L’enfrontament entre dictadures i democràcies semblava inevitable. A Suècia i a Noruega, en saber que Franco s’havia aixecat, la classe obrera va mostrar la seua solidaritat amb els treballadors espanyols. Immediatament, partits polítics i sindicats de caire progressista, així com entitats cíviques i culturals iniciaren una campanya per tal d’ajudar el Front Popular, iniciativa que va donar pas a un moviment de solidaritat anomenat “Ajudem Espanya”. Gràcies a això, en poc temps es creaven Comitès Locals d’Ajut a Espanya en quasi tots els municipis, on col·laboraven milers de ciutadans per tal d’enviar roba, medicaments i aliments als combatents republicans i la població civil, especialment dones i xiquets, que patien els horrors de la guerra.

Per tal de sensibilitzar la població i predisposar-la en favor de la causa republicana, els Comitès d’Ajut a Espanya repartiren milers d’agulles de solapa amb el text ”För Spanien”, feren un sens nombre de mítings, de manifestacions, de conferències, de festes solidàries i de xerrades radiofòniques, mentre que la premsa més progressista inseria un bon nombre d’articles, de poemes i de dibuixos fets per autors radicals que al·ludien a la guerra d’Espanya.


Aquesta crida solidària va tenir efecte i la resposta de la població escandinava fou impressionant: sota la consigna “la vostra lluita és la nostra”, milers de treballadors van reunir elevades sumes de diners que van servir per a comprar tones d’aliments (conserves, llet, blat, margarina, peix salat, formatge, sucre, xocolata, etc.), així com pastilles de sabó, vitamines, material quirúrgic, medicaments, embenatges, ampolles de morfina, anestèsia, etc., amb destinació a Espanya. Fet açò, i en saber de les mancances socials i sanitàries que patia el poble espanyol, els Comitès Suec i Noruec d’Ajuda a Espanya van decidir unir les seues forces i col·laborar conjuntament amb la Central Sanitària Internacional i amb el Comitè Internacional per a la Infància.

Per tal d’això, Georg Branting (era el president del Comité Suec d’Ajut a Espanya), en representació d’ambdós comitès, va destinar una bona part dels milers de corones que anaven arreplegant-se a muntar llars d’acollida i orfenats per als xiquets que havien perdut els seus pares, així com un hospital de sang complet: l’Hospital Sueco-Noruec d’Alcoi, que serviria per atendre els soldats que queien ferits en combat.

Doncs bé, aquesta gesta d’altruisme i de solidaritat que va protagonitzar el poble escandinau amb l’espanyol, queda magníficament reflectida per Antoni Miró en la sèrie “l’Hospital Sueco-Noruec”, que commemora el 75è aniversari d’aquesta efemèride. La trajectòria artística d’Antoni Miró com a pintor, escultor o gravador, tant se val, sempre s’ha caracteritzat per mantenir uns trets d’identitat que el distingeixen i el fan únic, en estar sempre al servei i en funció del compromís social i cultural. Mai no ha donat cap puntada sense fil: la seua obra és denúncia, és clam, és crítica, és ironia, és reconeixement…


Les sèries “Amèrica Negra” (1972), “El Dòlar” (1973-80), “Pinteu Pintura” (1980-90), “Vivace” (1991-2001), “Sense Títol” (2001), “Viento del Pueblo” (2011), entre d’altres, són una mostra eloqüent de conjunció pictòrica, gràfica i plàstica que es materialitza mitjançant una marcada intencionalitat de caire polític, social o cultural. Miró, observador des de la distància, home quasi enclaustrat al mas Sopalmo, és, però, un far conscient i crític de la societat que l’envolta, la qual analitza i denuncia a través de les seues interpretacions metafòriques, imatges farcides de força i de compromís que no ens deixen impassibles. Doncs bé, he d’advertir que ni estic qualificat per realitzar una crítica d’art a l’ús, ni aquestes ratlles ho pretenen.

Dit açò, queda fora de qualsevol dubte que contemplar l’obra que Antoni Miró ens presenta en aquesta sèrie, l’Hospital Sueco-Noruec, és contemplar l’obra d’un artista compromès amb la història i el present, amb el passat i el nostre temps mitjançant la utilització de textures, de formes, de colors i d’intencions certament testimonials i provocadores, que sacsegen la coneixença de l’espectador amb la intenció de sensibilitzar-lo i de no deixar-lo indiferent.