viernes, 15 de febrero de 2019

EL MUSEU D'ART CONTEMPORANI D'ALACANT REPASSA EL NAIXEMENT DE L'ART CINÈTIC



La qüestió del moviment, de la llum i de la seua representació travessa la història de l'art. En 1955, se celebra a la galeria Denise René de París l'exposició 'Le Mouvement', per iniciativa de Pontus Hulten i Victor Vasarely, amb obres que es mouen o són mogudes de Yaacov Agam, Pol Bury, Alexander Calder, Marcel Duchamp, Jesús Rafael Soto, Jean Tinguely, Robert Jacobsen i Victor Vasarely, un esdeveniment que serà considerat com l'acte inaugural de l'art cinètic.

Precisament en 1955, a París, en el X Salon des Réalités Nouvelles, Eusebi Sempere presenta els relleus lluminosos, objectes que integren la llum i el temps en un moviment intermitent. 'Llum i moviment', en aquestes noves obres, irromp com una força viva, materialitzada i ja no només representada.

El Museu d'Art Contemporani d'Alacant, amb el suport de l'Ajuntament d'Alacant i del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, obria aquest dijous, 14 de febrer, l'exposició 'Llum i moviment. L'avantguarda cinètica a París (1955-1975)', comissariada per Marianna Gelussi i Jordi Ballart.

L'exposició reuneix més de 20 peces d'artistes representatius de l'art cinètic, moviment sorgit a París en 1955. 'Llum i moviment' obri una perspectiva sobre la rica vivacitat d'aquesta tendència internacional en l'actiu context parisenc, la influència de la qual alimentarà també el debat artístic espanyol, centrant-se en el període entre 1955 i 1975 durant el qual el moviment conquista el seu apogeu creatiu i el seu més alt reconeixement.

L'exposició és una oportunitat per a reconéixer alguns dels protagonistes d'aquesta avantguarda com ara Marina Apollonio, Pol Bury, Alexander Calder, Carlos Cruz-Diez, Ángel Duarte, Marcel Duchamp, Horacio García Rossi, Julio Le Parc, François Morellet, Jordi Pericot, Nicolas Schöffer, Francisco Sobrino, Jesús Rafael Soto, Joël Stein, Takis i Victor Vasarely. Les seues obres, provinents de col·leccions privades, galeries i institucions parisenques, ressonaran i s'enriquiran en diàleg amb l'excepcional col·lecció d'obres cinètiques del MACA, donació d'Eusebio Sempere.

La 'mouvance' cinètica es desenvoluparà a Europa com una espècie de constel·lació internacional formada per una nova generació d'artistes que, a partir dels anys cinquanta, treballen de manera independent o en grups entorn de les mateixes problemàtiques: en reacció amb l'informalisme i el 'tachisme', decideixen transformar radicalment l'art oposant-se al mite de l'obra d'art, objecte únic definit i totèmic destinat a una elit, expressió personal de l'artista, geni creador reclòs en la seua torre de marfil.

Aquests artistes de nou encuny volen modernitzar l'objecte artístic, obrir-lo a la realitat integrant nous materials i tècniques industrials; en una perspectiva social, produir art per a un públic més ampli, un art participatiu, i modelar així un nou rol, actiu, per a l'artista i l'espectador. Disseminats per tot Europa, els uneix una acció intensa de difusió i divulgació: escriuen, participen i organitzen nombroses manifestacions internacionals, funden revistes, galeries i espais expositius.

Dins d'aquesta constel·lació, París brilla com un centre particularment actiu animat per la presència de nombrosos artistes de diferents països europeus i d'ultramar. En l'efervescència d'aquests anys, la galeria Denise René constitueix el punt de referència sòlid d'aquesta avantguarda, lloc de trobada, guia i sosteniment. A París, i sovint a Denise René, estarà vinculat el destí d'alguns dels principals exponents cinètics espanyols: Equipo 57, Jordi Pericot, Eusebio Sempere i Francisco Sobrino.

Rere els passos de pioners com Naum Gabo, Antoine Pevsner i László Moholy-Nagy, Marcel Duchamp i Alexander Calder, integrant el moviment i la llum, els artistes proposen una nova visió de la realitat en la qual res és fix i definitiu i tot és indeterminat i inestable, en moviment constant: les obres viuen el present, canvien, mai s'esgoten. Aquesta espurna vital es manifesta sota diverses formes, en un moviment real o virtual (és a dir, que ocorre únicament en els nostres ulls) o en una metamorfosi que segueix el desplaçament i la interacció de l'espectador.

El moviment encarna la nova relació mútua, física i emotiva, entre espectador i obra, és un 'mouvement émouvant', com el descriu Vasarely en 1955: les obres són cossos vius que es reflecteixen en el cos en moviment de l'espectador i entren en relació amb aquest, el converteixen en actiu, conscient.