miércoles, 16 de enero de 2019

ANTONI MIRÓ EXPOSA A MURO ELS SUPERVIVENTS

UNA PINTURA D’HISTÒRIES

Espai d'art Arpella de l'Arxiu Municipal de Muro. (Comarca de l’Alcoià – Alacant) Gener i Febrer de 2019

Les obres incloses a «Supervivents» suposen un recull dels temes més recurrents en l'obra de l'artista: protesta, naturalització dels cossos, realisme social, Alcoi... Tal com asegura al catàleg de l’exposició, l'arquitecte alcoià Santiago Pastor respecte als protagonistes de la mostra. Malgrat el que poguera fer pensar el títol, no volem referir-nos en aquest text a una mena d’adaptació del gènere decimonònic de la pintura d’història. De fet, sabem que bona part de la producció recent de Miró, un recull de la qual ara i ací se’ns mostra, podria seguir inscrivint-se avui en dia dins de la Crònica de la Realitat.

És clar també que aquest moviment, que no pas gènere, el nom del qual va ser encunyat per Aguilera Cerni fa ara més de cinquanta anys, es troba a la senda que prové del realisme social, que tot i ser encetada també al segle XIX, forma part d’una tradició que està més a prop de fer paleses les condicions de vida de la societat, denunciant especialment les penúries i els abusos, que de bastir un relat farcit de grans gestes institucionals. Volem parlar, en canvi, de les raons que motiven l’artista a posar-nos una enorme diversitat d’històries davant els ulls. De les intencions que el porten, en defnitiva, a pintar escenes localitzades a indrets llunyans que, pel que tenen de comunes entre sí i amb les que tenim a prop, no ens resulten estranyes.

Ningú no pot obviar que, amb el progrés històric, els avanços socials ni vénen de colp, ni s’estenen generalitzadament. Sempre hi ha qui es queda esperant, o qui exigeix canvis radicals per no desesperar-se. Uns són, per exemple, els captaires que vaguen per les ciutats europees pregant per ajudes a tothom. Els altres, aquells que es manifesten reivindicant primaveres per tot arreu. En els dos casos formen part del repertori de personatges que poblen generalment els quadres de l’artista. Són part central de la realitat de la qual vol fer una crònica, de caràcter superior a la dels mitjans de comunicació, això sí, però amb la mateixa efcàcia comunicativa i quasi amb equivalent immediatesa.





















Tots plegats són veritablement supervivents. Sobreviu tant qui pateix les inclemències dins d’un món hostil com qui espera poder invertir el sentit que han adquirit els més greus vectors de discòrdia. Esgrimeixen igualment i vital un plantejament amb el qual salvaguardar la seua integritat, bé sigui des del plànol de la mera subsistència, o bé des d’un afany per la persecució d’unes ftes ètiques més justes.

La mirada amb la qual demana almoina el personatge central de la seua obra Supervivents (2015) que jau baix un mar de mans ho explica tot: hem d’ajudar, però no tindrem prou amb començar, hi ha massa a fer. Passa de 6 forma equivalent amb la valoració de l’acció contrària al doblegament que s’aprecia als quadres de la sèrie Mani-Festa. Es nota una proclivitat al canvi dins de la societat, però no pot afrmar-se que estem ja al davant d’uns nous escenaris. Com tantes vegades, la refexió que desenvolupa l’artista comporta associada una intencionalitat de canvi de l’estat de les coses.

És admès que la Història es nodreix, amb el pas del temps, amb els fets compartits més rellevants, i, sovint, lamentablement penosos. Amb les històries de cada ciutadà no es pot establir tan clarament el fltre de la importància relativa. Què ho és, o no ho és, per a cadascú?

Tanmateix, pot existir un agent que observa allò que el circumda, reacciona sensiblement i política, i enceta un diàleg mostrant una visió determinada que detecta el rastre que una persona determinada deixa dins de la Història. És en certa manera això el que fa Antoni Miró: una reconstrucció del destí compartit il·lustrada amb els patiments i les proeses de molts; un exercici de composició integrant situacions particulars de tot arreu per parlar en general del món d’ara. Amb aqueixa lògica inductiva, un munt d’imatges diverses constitueix un mosaic que explica d’una determinada manera el que ha passat i passa.

Però ja hem dit que la pintura de l’autor no va realment d’Història. I és així encara que no acceptant de cap manera la f d’aquesta, com preconitzava Fukuyama. Per al pintor, la democràcia liberal no és un estadi fnal i immillorable. Com hem dit, ell es capfca, tanmateix, en els estralls que són conseqüència del capitalisme feroç. Sent així, posa juntes tot un munt d’històries per tal de refectir una vessant de la nostra realitat compartida que corre risc de veure’s silenciada amb indolència.

Però, també amb intensitat, l’interès per la denúncia es combina, com s’ha exposat, amb el de l’admiració. Tot i no estar exempta de crítica, la sèrie Museus exemplifca de forma molt clara l’afecte per les obres mestres i els grans artistes que les han produïdes. En ella, altra vegada, com ocorria a la sèrie pinteu-pintura, s’aborda la relació entre mirar i fer, entre conèixer i actuar, entre el que ja és i el que està per vindre encara que sent deutor de la lliçó del passat. Quan un pintor còpia a una galeria les obres mestres ja no és amb la voluntat de referir-se a l’objecte primer (la batalla, per exemple), sinó de reproduir l’acció de mediació posterior. Amb tot, potser altres estratègies més complexes, com ara manipular els elements atenent a la parcialitat, la incompletesa, la ironia, la deslocalització i la combinatòria…, poden constituir una nova mediació, distinta. 

Probablement la columna de Trajà, una bella imatge contrapicada de la qual va ser objecte d’un dels quadres del pintor de l’any 2004, constitueix el més clar referent canònic de narració commemorativa seqüenciada. Els museus nacionals d’art, especialment les sales on mostren les grans pintures d’història del segle XIX, es poden entendre també així, tot i ser més reduït el nombre d’escenes, centrant-se en les més importants, a les quals, pel contrari, es veu augmentat el grau de detall de la representació.

Així, en pintar-la, o en actuar igualment amb Les Llances de Velázquez, com va fer abans, no es dirigeix l’acció artística a la reproducció, sinó que encamina a la refexió estètica sobre noves possibilitats signifcants de l’objecte i l’escena a hores d’ara, envoltant-les d’un paper transformador crític. Quasi dos mil·lennis després d’haver estat erigida a Roma, podem imaginar com s’enlairaria el decurs dels esdeveniments? Quina part consideraríem apta per commemorar? No caldria denunciar molts episodis?

Per fortuna, junt a eixe crit de denúncia generalitzat, elaborat moltes vegades a partir del drama de les històries personals de molts i amb el qual forma una visió greument dura del món d’avui, hi trobem al treball de l’artista un altre cant d’esperança que pren forma a partir de l’enyorança d’un temps passat i el reconeixement de la bellesa del llegat que ens ha arribat.

Podem referir-se en eixe sentit a les obres de la sèrie Costeres i Ponts, les quals, tot i ser referències a grans ftes assolides, se centren en l’àmbit de la cultura pròpia, i propera, lluny dels grans relats, i posseeixen un caràcter estètic que comparteix l’apropament representacional descriptiu de la realitat i la tensió que és fruit de l’especial enquadrament i les múltiples modifcacions operades.

Damunt del pont de Sant Jordi d’Alcoi es focalitzen moltes de les seues mirades, emprant-lo com un tòtem que conté les claus d’un esperit local, una espècie de volksgeist alcoià. Creiem, a més a més, que no debades el pont s’empra atenent a la seua simbologia com a nexe artifcialment creat amb molt d’esforç que desafa la desunió natural entre dues parts. És aquest bell artefacte un supervivent que traspassa, dissortadament, les idees que van auspiciar la seua modernitat. Vull imaginar que repintant-lo es tornen a engegar.